El Comte Arnau
____Per Nathair

____Sembla ser que l’ església va fer servir las tradicions i las llegendes relatives als essers fantàstics (es a dir, pre-cristians) per adoctrinar als creients (si mes no, per espantar-los i “hacerlos ir al redil”). La majoria d’ antics essers van ser “cristianitzats” pero si escarbem una mica, podem esbrinar una mica l’ origen … possiblement antigues divinitats dels boscos i rius….

Tenim com exemples la llegenda del Comte Arnau que casa bastant amb la “caceria salvaje” dels països del nord i de les illes Britanica e Irlandesa (a mes d’ Escocia)

El comte Arnau és el mite català per excel•lència. Les llegendes que el poble li atribueix tant aviat el presenten com un heroi noble i just defensor dels seus vassalls com ens parlen d'una mena de monstre cruel i despietat. També existeix la creença de la seva condemna a vagar per la terra després de mort. N'hi ha moltes de llegendes, sobre aquest fet; alguna parla del penediment, del perdó que cercava...
El comte Arnau era senyor de Mataplana i els seus dominis s'estenien per bona part del Ripollès. La condemna del comte està lligada per amors blasfems, bé amb un donzella que, per fugir dels seus reptes es va fer monja de Sant Joan de les Abadesses o de Sant Amanç, però que Arnau no va parar fins que sense respectar el sagrat va entrar el convent per, a la fi, veure-la morta. Bé l'amor blasfem va ser amb la pròpia Adalaisa, abadessa de Sant Joan. O bé per culpa d'haver estimbat una donzella que el requeria de casar-se amb ell per haver-la seduït...
també es diu que la condemna és "per soldades mal pagades", "per mesures mal rasades", o per "fer patir el pobres en anys de fam..."
El cert és que, segons diuen, al punt de la mitjanit, sota la lluna, el Comte l'Arnau s'aixeca de la tomba, pren el corn i al seu so - talment un udol - surten de les entranyes de la terra els seus fidels escuders, les cavalleries, els criats amb els gossos i comença el galop esperitat del comte:

Correràs, correràs, i mai t'aturaràs...

I diuen que a la nit de les animes (31 d’ octubre) el Comte Arnau recorre les terres de Catalunya per endur-se aquells desventurats que surten a la foscor de la nit i aquells que acaben de morir per endur-se’ls a l’ infern... es a dir, a l’ altre mon.

fins i tot, a la nostra terra tenim vampirs!

Struch: Segons una llegenda del segle XIII, un cavaller que va participar a la batalla de les Naves de Tolosa (1212), sembla que va esdevenir vampir i va fer de les seves per terres del nord de Girona. Sembla ser que la llegenda es basa en la figura real d'Arnald Estruc (Arnallii Estrucionis), casat amb Arnaldeta que està enterrada a Sant Feliu de Girona. Aquest personatge coincideix temporalment amb el de la llegenda. La llegenda explica que Arnald, que era un home bo i valent en vida, va esdevenir el més cruel dels vampirs fins que un ermità jueu va fer un ritual antiquíssim basat en la càbala i el pobre Arnald va poder reposar en pau.

L'Ugarès. Segons sembla era un ésser nascut i criat prop d'Amer. Tal vegada poseït per l'esperit maligne d'un úngul (raça de ferotges guerrers arribats a l'Alta Edat Mitjana a Catalunya, procedents del Caspi), que eren afeccionats a la màgia d'ultratomba. Aquest ésser es va retirar a la muntanya fins que, segles després, s'hi va edificar un castell conegut com Estella. Des de bon començament la gent del castell patia unes extranyes desgràcies. Aleshores un dels habitants del castell es va convertir (o va ser poseit) en un ésser malèvol conegut com l'Ugarès. L'Ugarès disfrutava menjant nens i bevent la seva sang. Podia travessar el temps i mai envellia doncs tenia un pacte amb el diable. La gent va creure acabat el terror d'aquesta criatura quan el 1427 un terratrèmol va destruir el castell, però el 1483 la zona va ser assolada per una epidèmia que la gent va atribuir a una maledicció de la diabòlica criatura.

Els dips. Aquests vampirs no són humans si no animals. Es tracta d'uns gossets de color fosc que vivien al voltant del poble de Prat. Seguien els traginers de nit i feien estralls en el bestiar. Quan mataven es limitaven a beure la sang de les víctimes. Mai se'n va atrapar ni matar cap, però en algun moment del segle XIX van desaparèixer per sempre. Avui dónen nom al poble, Pratdip, i figuren al seu escut.